Promoure la ocupació de recursos humans

L’atur del 25% i molt més elevat en la gent jove preocupa. Dia a dia abasta capes més àmplies de la societat. Un article d’en Jordi Badia a l’Ara de 8/10/2013 parlant del factor social i humà a l’arquitectura citava un jove arquitecte, Alberto Sánchez, que es plantejava tornar a mètodes tradicionals per ocupar el màxim nombre possible de recursos humans locals. És una idea per pensar-hi.

 

L’article deia exactament: “(...)Alberto Sánchez, que va fer l'any passat una curta però emocionant xerrada sobre Guastavino. Guastavino va ser un arquitecte format a finals del segle XIX a Barcelona que va exportar amb gran èxit la volta catalana als Estats Units, on va ajudar a aixecar molts edificis amb aquesta enginyosa tècnica; entre els quals la famosa Grand Central Station de Nova York. Aquest sistema permet cobrir grans espais amb maons ceràmics col•locats per la part plana, amb molt poc material. Aquesta tècnica tradicional s'ha anat abandonant perquè la mà d'obra especialitzada era costosa i escassa, i ha estat substituïda al llarg dels anys per una arquitectura industrialitzada d'assemblatge capaç d'utilitzar el mínim nombre possible de persones. Alberto Sánchez es preguntava si les condicions actuals no suggerien un retorn als mètodes tradicionals per poder fer el contrari, ocupar al màxim nombre possible de recursos humans locals renunciant als materials més sofisticats i cars. Una arquitectura de quilòmetre zero que seria capaç de millorar les condicions de vida del teixit social més proper durant el seu procés de construcció.”

 

Al mateix article parla d’un suís, “Gion Caminada, un arquitecte que no fa grans obres perquè treballa en el seu poble d’origen, als Grisons suïssos, Vrin, fent petites edificacions adequades a les necessitats d'aquesta petita comunitat. Tots els edificis de Caminada estan construïts per la mateixa gent del poble i amb els mitjans més propers i a l'abast.”

 

Canviant d’àmbit, l’agència NSA per control de les comunicacions per part d’Estats Units ocupa unes 55.000 persones. El govern xinés amb la mateixa finalitat n’ocupa 2 milions.

 

Hi ha dos conceptes a estudiar: 1) Utilitzar recursos humans locals 2) Ocupar el màxim nombre possible de recursos humans. El primer, utilitzar recursos humans locals, es veu coherent amb la tendència d’estalvi d’energia, transport, idees de km 0. Estalvis que semblen lògics o de sentit comú. El segon punt, ocupar el màxim nombre possible de recursos humans, és més extremista, és trencar amb una tendència instaurada des de la revolució industrial de substitució de persones per màquines. Aquesta substitució és el que ha permès abaratir el cost de tots els productes, de tot tipus, és el que ha permès el creixement de la classe mitjana i el que ha proporcionat el nivell de vida de què es gaudeix a occident. Plantejar el camí invers és molt arriscat, però amb un atur en augment, amb els riscos que comporta de trencament de la societat, és com per valorar-lo.

 

Durant molts anys les empreses han basat les millores de la productivitat en estalvi de personal i de temps. Hem passat de recursos humans a màquines, amb estalvi de personal i de temps. Després màquines més noves han permès augmentar la producció, amb el mateix nombre d'operaris per dirigir-les, però amb el consegüent estalvi de temps. Si ara posem més personal, d’entrada, els productes seran més cars, i en conseqüència costarà més vendre’ls i la facturació de l’empresa se’n ressentirà. I precisament en temps de crisi no sembla el millor. Ara bé, pot tenir sentit si hi ha una aportació de valor extra que compensi l'increment de preu. Ho estem veient amb el consum de verdura i fruita ecològica, més cara, amb articles fets a mà, també més cars, amb alguns tipus de vins en què la collita manual del raïm permet perfeccionar el resultat final, i altres tipus de serveis que van sorgint que incrementen el valor del servei amb un tracte molt més personalitzat i manual.

 

Hem parlat de l’evolució de les màquines. Des de la màquina de vapor i el Ford T d’Henry Ford hem anat sofisticant les màquines sense parar. Paral•lelament la dedicació en manteniment ha pujat, ara es requereixen un munt de coneixements especialitzats i sovint els tècnics que puguin mantenir la màquina han de venir de lluny, utilitzar aparellatge car i peces de recanvi molt concretes. Tot això està a les antípodes d’un manteniment de km 0.

 

Així doncs, utilitzar recursos humans i materials locals, considerar tècniques tradicionals de treball i reconsiderar la prioritat d’estalviar recursos humans potser contribuiria a reduir les elevadíssimes taxes d’atur que tenim. I si ens decidim a canviar sistemes de treball per tècniques clàssiques com la del Guastavino, el canvi pot ser urgent, perquè hi poden haver tècniques que es perdin simplement perquè es morin els que les coneixen.

 

Menorca, el que no són platges

La Menorca menys turística val la pena de veure. Pobles amb cases totalment enblanquinades com Alaior i Mercadal. El nucli antic de Fornells també.

 

I encara que sí que és turístic, aquesta cosa rara que van fer a Binibeca, és curiós de veure.

Exposició amb el Grup Fotogràfic de Vilassar

Festa major primavera 2013

Participo a l'exposició col.lectiva amb 4 fotografies i aquest text:

 

"La muntanya com espai de llibertat, com a gran extensió contraposada a la ciutat, com a aire pur, com a esforç contraposat a les comoditats del segle XXI, com a retorn a la natura verge, ... em motiva a caminar, a tornar-hi, a patir a vegades, però sempre en surto amb energia renovada."

Hivern a Espot

Colors de tardor a l'estany de Ratera

Pais Basc

Estanys d'Amitges

Paisatge hivernal a Ratera

Nova exposició amb el Grup Fotogràfic Vilassar

Avui divendres el Grup Fotogràfic Vilassar inaugurem una exposició col·lectiva de fotografies de membres del Grup.

 

La meva participació són fotografies de muntanya. La primera és una vista del pic Mont-Roig, cim important que divideix França, la vall d’Isil, la d’Unarre i la de Cardós. La foto és feta des d’aquesta última, de la Roia de Mollàs que és el nom del riu que neix als peus del Mont-Roig i va a trobar la vall principal de Cardós. Amb les pletes Palomera i del Fangassal és una vall preciosa.

 

La següent fotografia és de la vall d’Unarre. Una vall que acaba a Esterri d’Àneu, més tranqui-la, per menys coneguda, que les altres de les valls d’Àneu. A Cerbi s’obren dues valls, la del Nyiri i la de la Gola, que envolten la Serra Mitjana. La visió d’aquesta serra des de la carretera que planeja de Son del Pi a Espot és molt maca, es recorda. Doncs al peu d’aquesta Serra Mitjana hi ha una ermita dedicada a Sant Beado, una excursió fàcil des de Cerbi. Al fons de la imatge hi ha la serra de Campirme, que separa la vall d’Unarre de la de Cardós.

 

Les altres dues fotografies corresponen a un moment únic. És sabut que l’estany de Sant Maurici no és natural ja que té una paret que tanca l’aigua embassada. Doncs la passada tardor van realitzar obres de manteniment de la presa i el van buidar, la qual cosa donava una visió molt diferent de l’estany, fins i tot es podia aproximar a com devia l’estany abans de construir la presa. Observeu el munt d’arbres tallats. Caminant pel fons estava tot recobert d’una capa semi tova, com verdet sec, molt estrany.

 

lun

23

ene

2012

Inspirat pel Puigsacalm

Caminant pels antics camins entre la Garrotxa i Osona s'alça el Puigsacalm, bastant dret pel costat garrotxí. Les muntanyes i la seva vegetació m'inspiren. Un cop a baix, a Sant Privat d'en Bas, la tranquilitat dels camps i les masies s'imposa.

0 comentarios

vie

23

dic

2011

En defensa de l'art difícil

 

En defensa de l'art difícil, Montse Frisach a El Punt Avui de 22/12/2011

 

"... Les lúcides declaracions de Kiefer al·ludeixen a la necessitat ineludible de retornar a l'art el seu caràcter reflexiu, sense que per aquesta causa hagi de ser elitista. L'art entra sovint per la pell, pot arribar a ser impactant (com moltes de les mateixes obres de Kiefer, per exemple) però això no ha de treure-li el seu caràcter eminentment poètic.

 

Llena i els taps de cava

Tot això em fa pensar en algunes polèmiques absurdes que de tant en tant esclaten al voltant del món de l'art, precisament quan la reflexió i el bon gust brillen per la seva absència. Millor no pensar ni interessar-se per la intenció de l'artista, l'anècdota és la reina.... "

1 comentarios
Segueix-me a Twitter Follow JosepMCorbella on Twitter