Noarre, a la vall de Cardós

Al final de la carretera de la vall de Cardós, a Tavascan, la vall es bifurca. Seguint la vall principal, per on baixa la Noguera de Lladorre s’arriba al Pla de Boavi, però si s’agafa la carretera a mà esquerra que s’enfila i segueix el Riu de Tavascan,  s’arriba a les bordes i càmping de Graus. La carretera asfaltada continua fins l’estació d’esquí de la Pleta del Prat, però abans es troben les bordes de Quanca. Aquí es pot aparcar el cotxe, deixar la carretera que puja a les pistes d’esquí, i començar a caminar per la pista que puja cap al port de Tavscan i cap a la vall de la Roia de Mollàs i pleta Palomera.

 

Feia molts anys, en un campament d’estiu del Centre Excursionista de Catalunya, havíem estat acampats en teoria a la Pleta Palomera, a la pràctica va ser més amunt, a un indret molt ventós, degut al fet que van traçar la pista forestal per un lloc diferent del previst, és a dir, sense passar per la pleta Palomera. Amb aquest motiu volíem fer una volta cap a l’esmentada Pleta i baixar per Noarre cap a les bordes de Quanca.

 

Vam pujar per la pista i en molt poca estona, degut al fred que feia, ens vam trobar a la desviació del GR cap a pleta Palomera i refugi de la FEEC del Mont-roig. La pista segueix en direcció al port de Tavascan. A aquella alçada ja hi havia força neu, i es veien traces de vehicles que havien hagut d’abandonar i també traces d’esquís que havien baixat per la pista. Si no hi ha excursionistes, els camins amb neu costen de trobar.  A Sant Maurici i llocs similars els camins estan molt trepitjats perquè hi va molta gent en qualsevol època de l’any. En canvi a l’alta vall de Cardós no es veia ningú, dos cotxes aparcats quan hi vam arribar. El camí de la pleta Palomera amb la neu costava de seguir, tant perquè la neu era tova com sobretot perquè no es veien moltes marques. Així doncs, després de la fantàstica visió de la famosa canal del Mont-roig, ens vam mirar la vall de la Roia de Mollàs des d’on érem; és una vall com penjada, que passa per les pletes de Palomera, del Fangassal i de l’Arenal i arriba a l’estany inferior de la Gallina, on hi ha el refugi de Mont-roig. L’itinerari és molt maco, però ja hi tornarem una altra època.

 

Retornant sobre les nostres passes, vam agafar la desviació cap a Noarre. Com que havíem baixat una mica, ja no hi havia quasi neu i el camí se seguia bé. L’arribada a Noarre és gratificant, venint del bosc et trobes uns prats amb les bordes allà posades, com un pessebre. Les bordes estan pràcticament totes arreglades, però no vam veure ningú,  tan sols vèiem cavalls pasturant. La situació de Noarre, sota la serra de Canals, és espectacular, és dels llocs que val la pena visitar. Vam dinar a una tauleta feta d’un tronc molt gruixut al qual li havien posat una llosa plana damunt, molt adequat a l’estil de les bordes.

 

A Noarre hi ha dos camins de baixada, un cap a Graus i un cap a Quanca, que és el que vam agafar. Semblava un camí antic, passa per una borda i ja quasi a baix, en tocar el riu de Noarre, que ve dels Guerossos, vam trobar el que suposem és la cascada de Noarre, molt plena de gel.

 

Una volta senzilla però molt recomanable.

Escribir comentario

Comentarios: 0
Segueix-me a Twitter Follow JosepMCorbella on Twitter